Quan els arbres no ens deixen veure el bosc
Aquesta nova idea de la Internacional Papanates que s'han empescat en Trump i en Musk a base de donar suports explícits a partits d'extrema dreta em fa recordar (atenció al paral·lelisme) a la pel·lícula “El Día de la Bestia” d'Alex de la Iglesia. Aquesta pel·lícula, que en el seu moment va representar un nou paradigme dins del cinema comercial espanyol, comptava amb una escena en la que el Padre Berriartúa, magistralment interpretat per Álex Angulo, explicava que el Diable faria per manera de néixer a la terra imitant — i enfontent-se, és clar— de Jesucrist. De la mateixa manera, aquesta mena de reunió de superdolents de la Marvel en forma de Internacional Patriòtica la veig com una imitació de totes les Internacionals de partits d'esquerres que existeixen des de que el món és món.
I davanat d'això, hom té la impressió que la reacció de l'esquerra en general ha estat, si més no, tèbia. Enlloc de confrontar-la amb solucions realistes (i segurament més assenyades) als problemes que l'extrema dreta planteja amb solucions entre manicomials i inhumanes, es perd en debats eterns i interminables sobre temes que, tot i ser molt importants, a nivell d'opinió pública es poden percebre com a poc importants. I a vegades, quan els debats s'acaben, l'opinió pública a través dels mitjans es centra en aquests temes mentre el fatxes guanyen la partida de l'opinió en altres temes de difícil solució, pels quals el seu populisme ofereix solucions ràpides.
De vegades, trobo a faltar aquella esquerra més combativa i en cert punt bèl·lica, que era capaç de fer de contrapunt amb idees ben construïdes, i a la vegada amb una actitud de confrontació real, a la dreta més reaccionària, fins al punt de fer-li treure els seus veritables colors d'autoritarisme. No dic que calgui ser violent, només cal ser ferm en els arguments, estar disposat a guanyar el debat dialèctic amb fermesa, i no vacilar si de tant en tant cal treure una mica algunes característiques del normativisme cishetero masculí per assolir un objectiu més alt com és dur als fatxilles a la paperera de la història.
Serà només un moment, no serà fàcil, però és necessari si no volem acabar de pet a una situació similar a la de l'any 1933, que ja sabem tots com va acabar això.